Pere-Màrtir Brasó va entrar de molt jove a l’estudi del pintor i pirogravador Josep Serra Manent, però se’l pot considerar gairebé autodidacta. També va estudiar dibuix publicitari i, a començament dels anys 80, va treballar amb el reconegut pintor Pere Monserrat.
Procedent de la cultura del còmic, que sempre ha reivindicat, ha passat per diverses èpoques artístiques, durant les quals no ha perdut el seu particular figurativisme; amb influències del surrealisme, l’impressionisme i l’expressionisme, el seu llenguatge ha esdevingut molt personal, gestual i esquemàtic; les seves obres transmeten una emoció mediterrània ben viva.
L’obra de Brasó forma part de diverses col·leccions d’art públiques i privades, entre d’altres llocs a Barcelona, Ginebra, Roma i Ljubljana.
En la primera època, un surrealisme ingenu el va dur a un expressionisme més irònic que no pas dramàtic; més endavant, arran de les seves estades al desert del Sàhara, va conrear durant uns anys, una pintura d’atmosfera africana. Els seus treballs sempre han mantingut un traç espontani i un cromatisme lliure.
Després, tot conservant el seu toc gestual, es va comprometre en pintures que tenien un grau d’implicació més alt en els mites d’avui dia: denunciaven l’excés de culte al cos en el món occidental, les penúries socials al tercer món o mostraven allò que ell anomenava “deserts urbans”.
Des del 1983 ha fet diverses exposicions individuals a Barcelona, Badalona, Vilassar de Mar, Mataró, Banyoles, Llinars del Vallès, Roma..., i ha participat en més d’una trentena d’exposicions col·lectives a diverses galeries de Barcelona, Girona, Mataró, Terrassa, Vilafranca del Penedès, Sant Cugat del Vallès, Vilanova i la Geltrú, Saragossa, Vigo, Madrid...
Al 1993 va ser escollit per representar la Galeria Cartoon de Barcelona en l’homenatge a Joan Miró.
Al 1998 va participar, com a professor, en alguns vídeos del Curso Práctico de Dibujo y Pintura, de RBA Editores, que posteriorment es va emetre per Televisió de Catalunya.
Va ser seleccionat en l’edició del 2001 de la prestigiosa Biennal de Pintura Ricard Camí, patrocinada per la Caixa Terrassa.
Fidel a la seva inquieta biografia artística, el seu treball és una recerca constant. Un exemple en són els dibuixos fets per ordinador i carregats d’ironia que han il·lustrat els capítols del primer llibre en català publicat per internet d’abril de 2001 fins a maig de 2002: “Qui sobreviurà la globalització?” de Jep Llany.
Va exposar, el 2002, a la Galleria Il Canovaccio de Roma la sèrie “Islàndia”, una visió personal dels paisatges volcànics i misteriosos d’aquell país que, com el Sàhara , el va impressionar.El mateix any, va iniciar una nova sèrie de pintures, algunes de gran format, amb certa influència oriental pel que fa als espais buits o “en blanc”. Van ser exposades a la Galeria d’Art Magdalena Baxeras de Barcelona. La crítica va qualificar l’exposició d’excel·lent.
Seguint aquesta línia, el 2003 va presentar a l’Espai Capgròs de Mataró els seus últims olis amb una temàtica de denúncia i crítica social d’un moment especialment complicat: polítiques d’engany, guerres inexplicables, Palestina, Iraq...
Al 2005 es traslladà a Tordera, on tenia l’estudi en plena natura, cosa que es reflectirà en una nova sèrie de pintures sobre el Montseny i el Montnegre, tractats molt a la seva manera. La vida entre els arbres, encara vius, el porta el desembre d’aquell any a exposar a la Galeria Lolet Comas de Mataró la col·lecció: “El bosc cremat”, amb presentació a càrrec del crític d’art Josep M. Cadena; el foc, el fum i la cendra que omplen els fons són un avís i una denúncia que trobaran un ressò especial a Galícia, tan castigada pels focs d’aquell estiu, un any més tard, on participa en col·lectives a Vigo, Padrón i A Corunya
Després d’un any i mig d’estada a Tordera, torna a l’àmbit urbà de Mataró on comença la seva darrera sèrie: barreja i síntesi dels seus darrers anys, retorna amb una forta implicació social; amb el seu traç esquemàtic –un record del còmic- que li és tan propi fa una crònica molt personal, unes vegades irònica, altres dramàtica, dels nostres dies. El febrer de 2007 mostra aquesta darrera obra al Museu Monjo de Vilassar de Mar, en una exposició que titula “Animus Provocandi”.
Això és, una provocació que no s’atura, perquè Brasó no s’autocomplau en allò que li ha funcionat en el passat, sinó que es capbussa en la recerca de nous colors, nous conceptes, nous reptes, sense perdre mai el seu segell inconfusible.
Efectivament, aquest mes presenta, a la Galeria Art22 de Girona, una mostra de les seves darreres etapes (“El bosc cremat”, “Animus Provocandi” i la més recent “Jo vaig ser-hi”), amb el nexe comú formal del blanc i negre. Ironia i crítica social de fons.
Jep Llany, escriptor. Març 2008
Contacto: crispi36@hotmail.com